Què és l’ANC? – Antecedents

Assemblea Nacional Catalana (ANC)

El moviment per la independència, genèricament, en minúscules, l’han format i el formen ara tots els qui, d’una manera o altra, en un lloc o altre dels països de la nostra nació, han treballat i ara treballen per recuperar la sobirania que ens fou arrabassada fa tres-cents anys.

Un altre capítol d’aquest moviment va començar fa aproximadament 2 anys: el 13 de setembre de l’any 2009 tenia lloc la primera Consulta sobre la Independència a Arenys de Munt, un esdeveniment que va generar molta expectació i que va concentrar, en aquesta vila del Maresme, milers de persones d’arreu del país.

El procés de les consultes iniciava, aquell mes de setembre de l’any 2009, una nova experiència de mobilització i de sensibilització que havia de ser, també, l’origen del Moviment per la Independència (MxI), que ens ha portat fins aquí, però per un altre camí mes discret i silenciós.

Nosaltres som, doncs, el resultat d’un esforç gradual i pacient d’articulació d’iniciatives i de clarificació d’idees, que ha anat avançant al costat del procés que es va engegar a Arenys de Munt i dins el mateix esperit de transversalitat i de dinamització social.

El moment va facilitar l’inici: persones que havien viscut l’experiència de l’Assemblea de Catalunya dels anys 70 del segle XX van veure en aquella presència massiva i unitària a Arenys de Munt les condicions per intentar un procés d’unitat de l’independentisme que permetés sortir de l’atzucac en què ens havia posat el marc polític espanyol de les autonomies.

La crisi econòmica posava en evidència, d’una manera més crua que mai, que el mal era molt profund i que les solucions necessàries sobrepassaven el model autonòmic implantat des de la transició. La sortida es trobava, ara d’una manera ja massiva, en la direcció cap a la independència de Catalunya.

Aquella idea nova d’unitat de tot l’independentisme es podia inspirar en una experiència d’unitat suprapartidista precedent, com ho havia estat l’Assemblea de Catalunya, però el procés havia de ser totalment nou en la seva forma d’articulació.

D’entrada, teníem clar que calia evitar, per sobre de tot, els personalismes que havien dificultat tant la unitat independentista fins aleshores. L’adscripció al nou moviment (o a la nova Assemblea) que es volia construir havia de ser a títol personal; i els debats serien “despersonalitzats” en el sentit que l’acord sobre les propostes polítiques que s’anaven desenvolupant es faria a partir de les formulacions dels textos, sense conèixer la identitat dels qui defensaven cada posició.

Aquest mètode va permetre aplegar, en una primera fase, les primeres quaranta persones impulsores del projecte, procedents de tot el ventall polític de l’independentisme.

Un cop establerta aquesta primera base unitària, calia –abans de passar a una nova etapa– reforçar la cohesió interna. Aleshores es va trobar necessari de fer un primer encontre que, revelant les identitats, permetés un compromís personal més directe i emotiu al vincle polític que s’havia establert des de l’anonimat.

La curiositat innata en el gènere humà va conferir una emoció especial a aquella trobada. Es va produir un retrobament peculiar, no sols entre antics amics i coneguts, sinó també entre persones que havien estat veritables rivals, homes i dones que havien defensat en el passat posicions antagòniques en la seva activitat política.

L’anonimat inicial havia facilitat un acord polític que hauria estat impossible des de l’explicitació de la personalitat de cadascú, tenint en compte els bagatges contraposats que cada història personal comporta.

El resultat de tot plegat es concretà en dos documents: una declaració de principis del moviment i el full de ruta cap a la independència.

El primer fonament ja s’havia establert i un pacte vinculant s’havia segellat. Ara, amb el camí aplanat, els passos següents es van fer més fàcils. El mes de març del 2010 s’aprovà una llista de les dues-centes persones que es convidaren a participar en la segona fase del debat prevista en el full de ruta. Es tractava de persones pertanyents a les entitats i organitzacións cíviques que havien estat treballant activament en el camp del sovietisme i l’independentisme actuals. L’objectiu d’aquella etapa era aconseguir que tots aquests sectors s’incorporessin plenament al projecte, per mitjà d’un procés de debat obert, durant un nou període d’esmenes possibles entorn dels dos documents proposats.

Mentre es desenvolupaven els debats al si dels dos-cents nous incorporats, el 10 de juliol de l’any passat es va produir la gran manifestació que tots recordem, la més nombrosa de la història del nostre país, que posà sobre la taula el rebuig a l’autonomisme i l’expansió creixent de l’opció independentista.

Per obra i gràcia d’aquella gran mobilització, l’independentisme es convertia en una alternativa política que, directament o indirectament, passava a marcar, d’una manera més decisiva que abans, el ritme de l’agenda política catalana.

Aquell esclat popular ens va portar a la necessitat de convidar aleshores persones de totes les entitats mobilitzades a afegir-se al moviment, conscients del paper que havien adquirit en tot el procés, les plataformes sobiranistes (PDD, SiP, etc.), la Coordinadora de les Consultes sobre la Independència i els més diversos convocants i protagonistes d’aquell important esdeveniment. Després d’aquella data, encara s’hi anirien afegint altres sectors, fins a esgotar les possibilitats del ventall polític i cívic de l’independentisme.

Arribats en aquest punt d’expansió social i d’estructuració interna del moviment, es decideix aleshores passar a la fase següent del full de ruta: convidar unes dues mil persones a participar en la Conferència Nacional per l’Estat Propi, reunió de caràcter congressual que avui convoquem per al 30 d’abril vinent. Des del punt de vista dels continguts del projecte que avui presentem i que s’acabarà d’afermar en la Conferència del dia 30, podem resumir que es tracta d’un moviment polític amb uns trets característics ben definits que, en síntesi, es proposa que siguin els següents:

  1. El nostre moviment és un moviment democràtic de caràcter cívic, unitari i transversal.
  2. L’MxI (el Moviment per la Independència) no és ni serà cap organització constituïda; el Moviment el formem tots els qui treballem per la independència arreu de la nació catalana, i som també els qui hem treballat fins ara per la convocatòria de la Conferència Nacional.
  3. L’Assemblea Nacional Catalana que es constituiria la primavera vinent té com a objectiu aconseguir una majoria social favorable a la independència de Catalunya i deixarà d’existir quan s’aconsegueixi l’Estat català independent.
  4. L’MxI i l’ANC no han entrat, ni entraran, en la lluita electoral i ocuparan un espai de treball que va més enllà de les convocatòries electorals.
  5. L’organització de l’ANC es fonamentarà en assemblees territorials i sectorials, i la seva acció anirà encaminada a fer tot tipus d’actes que permetin ampliar la base social que doni la forca suficient per a la consecució de l’estat propi.
  6. L’MxI considera que cadascun dels països de la nació catalana ha de definir el propi camí i ha de bastir la pròpia organització. L’ANC els donarà, des del primer moment, el suport que calgui en cada cas.

En aquesta Conferència Nacional per l’Estat Propi hi haurà una representació amplia i plural, potser la més gran fins a la data, dels qui avui estem convençuts que l’únic camí per mantenir la nostra condició nacional i per assegurar el benestar de tots els nostres conciutadans és disposar d’un estat propi.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s